Vols tastar-lo?

Afegir al cistell

Compartir aquesta pàgina a:

Les disset narracions que conformen De tots colors (1888) se’ns presenten amb una distribució segurament més pensada del que sembla a primera vista. Així, l’obre La bufetada, la perla del volum, i el tanca L’ideal d’un romàntic, dues obres que ja gaudien d’un cert reconeixement públic i que constitueixen veritables manifestacions de la concepció literària d’Oller en aquells moments. [...] Entre aquestes dues, hom diria que la resta vol ser un mostrari d’aquesta varietat de colors literaris que indica el títol, i que, per tant, es van barrejant, ara una, ara altra, diverses modalitats narratives.

(Del pròleg de Margalida Tomàs)

Narcís Oller

Narcís Oller (Valls, 1846 – Bar· celona, 1930) és considerat el patriarca de la novel·la catalana contemporània, ja que és amb ell que la narrativa de la Re· naixença aconsegueix els requisits intel· lectuals i formals necessaris per fer-se un lloc en el context europeu de l’època. Advocat d’ofici, va iniciar-se en les lletres catalanes de la mà del seu cosí, el crític Josep Yxart, el qual, juntament amb Joan Sardà, l’acompanyaren i esperonaren en les successives publicacions.

És autor de novel·les tan destacades com La Papallona (1882), L’Escanyapobres (1884), Vilaniu (1886), La febre d’or (1890-92), La bogeria (1899) i Pilar Prim (1906), i de reculls de contes com Croquis del natural (1879), Notes de color (1883), De tots colors (1888), Figura i paisatge (1897), Rurals i urbanes (1914) i Al llapis i a la ploma (1918). També cal fer esment de dues facetes força desconegudes: la de dramaturg i la de traductor, que va desenvolupar sobretot en la darrera etapa de la seva vida. Per últim, entre els anys 1913 i 1918 va escriure les seves Memòries literàries, en què evoca la seva trajectòria com a escriptor.

Oller va obtenir un gran prestigi li· terari dins i fora de Catalunya, i les seves obres foren traduïdes de seguida a altres llengües, com el castellà, el francès, l’ita· lià o el rus. El novel·lista va defensar afer· rissadament al llarg de la carrera literària la seva opció lingüística a favor del cata· là, en un moment en què aquesta decisió no s’escapava del debat i la polèmica.